Emili Juan Soriano

K.L.Reich

Els republicans espanyols deportats als camps de deportació i extermini de l’Alemanya nacionalsocialista han estat massa sovint oblidats i marginats. Herois i màrtirs anònims que transitaren i moriren a les   entranyes de l’infern. És a partir de l’aproximació i la coneixença d’aquest col·lectiu, i de l’atracció i repulsió envers l’univers nazi que decidisc recomanar aquest llibre.

Perquè, més enllà dels textos i assajos històrics, és tremendament emotiu enfrontar-te a un text que relata de forma novel·lada l’experiència  de viure en primera persona la barbàrie i la crueltat més inhumana.
K.L. Reich, acrònim de Konzentrations Lager Reich, s’insereix en aquest gènere. El seu autor, Joaquim Amat-Piniella (Manresa 1913, l’Hospitalet de Llobregat 1974) la va escriure a Andorra entre el 1945 i el 1946 immediatament després de l’alliberament, tot i que no es va poder publicar fins al 1963 a causa del franquisme i dels seus òrgans censors.

El caràcter testimonial i la vàlua de l’obra la situen a l’altura dels grans autors de la literatura concentracionària com Primo Levi, Imre Kértesz, Jean Améry o Jorge Semprún. La càrrega i el trauma que suposa sovint ser presoner i supervivent es vehicula de manera diferent segons els autors. En el cas d’Amat, li condiciona de manera rellevant la trajectòria vital i literària.

La història d’Amat-Piniella des que travessa la frontera francesa en acabar la Guerra Civil espanyola dibuixa un camí sinuós i tortuós semblant al d’altres deportats. És internat al camp de concentració de Sant Cebrià del Rosselló, a continuació s’allista a les companyies de treball que fortifiquen la línia Maginot on després de moltes peripècies cau presoner i és traslladat a Mauthausen.

La novel·la arrenca amb l’arribada del comboi amb mil cinc-cents homes a l’estació, la recepció dels SS amb gossos i cops de culata i una boira i un fred intens i terrible. L’Emili i el Francesc, els protagonistes del relat, travessen la filferrada prèvia i la porta fortificada del camp. Ja dins, la primera imatge són els cossos cadavèrics dels presos vestits amb draps a ratlles i una fortor de pell cremada. ‘Redéu!’, exclama Francesc.
Al voltant de l’Emili, més optimista, i del Francesc, més escèptic, hi ha un conjunt de personatges amb actituds existencials ben diferenciades les quals mostren l’experiència diària en els diferents Kommandos. El possibilista (August), l’aprofitat (Ernest), l’obssessionat amb el menjar (Vicenç), el cap de la cèl·lula comunista (Rubio), el comandant del camp (Gupper) i el presoner alemany (Werner) conformen el nucli de personatges secundaris a partir dels quals es teixeixen relacions i es descobreixen les diferents cares del comportament humà, tant dels botxins com de les víctimes.

El text reflexiona sobre els límits de l’home i la dignitat humana i fins on arriba la capacitat de produir dolor i la d’aguantar-lo. Amat és capaç de despullar les misèries i les grandeses dels éssers humans portats a situacions extremes amb un llenguatge literari senzill, lúcid i precís que toca la fibra i ajuda a descriure una realitat dramàtica, i tanmateix, segurament, no encaixa ni arriba per a expressar la crueltat viscuda en primera persona.

La novel·la, en aquest cas, esdevé un instrument per a narrar els fets que l’autor va viure i patir canalitzant-ho a través d’uns personatges de ficció que retraten i testimonien com s’anihilaven i es reduïen els ésssers humans al no-res. Alhora, la narració és un tribut als que van donar la vida per la llibertat.
La lectura d’una novel·la com ‘K.L. Reich’ és recomanable sempre, però més encara quan els termes nazi o nazisme es banalitzen i es desusbstancien en boca de representants polítics o opinadors per a desqualificar l’oponent o rival. El nazisme posà al seu servei tots els recursos d’un estat modern en l’extermini dels enemics del règim i dels éssers considerats inferiors. Que ningú no ho oblide.

Tot i això, no és una novel·la de digestió fàcil. Els esdeveniments que es narren exigeixen al lector una certa dosi de fredor o pot arribar a tenir la sensació de dir ‘no puc més, és massa dur’. Per contra, i açò és el més transcendent, arriba a l’ànima, ens ensenya la fortalesa per a sobreviure en condicions extremes per a poder sortir-ne amb vida i contar-ho.

Quan es compleixen cent anys del naixement de Joaquim Amat-Piniella, cinquanta de la primera publicació del llibre i seixanta-vuit de l’alliberament del camp de Mauthausen (5 de maig de 1945) és un moment idoni (sempre ho és) per a acostar-se a una de les grans obres de la literatura de postguerra en la nostra llengua.

Després de la lectura, quan visiteu o sentiu a parlar dels 186 esglaons de la pedrera de Mauthausen us esborronareu i una fina llàgrima regalimarà galta avall.

Anuncis

L’hemisferi dret

Dolors Reig afirma que ens trobem en l’era de l’hemisferi dret del cervell, en mig d’una autèntica revolució creativa. Certament, suposant que la creativitat i el talent no són innats sinó que també poden entrenar-se i enfortir-se, cal amplitud de mires per descobrir nous horitzons, professionalment i personal. Partint d’aquesta proposició he decidit fer una petita reflexió sobre com entenc que hem de fer-hi front al tsunami informacional i al complex context socioeconòmic i polític pel qual transitem. Veig imprescindible apostar per l’inconformisme militant i porós, adobat amb una clara disposició a aprendre.

Convé, doncs, imbuir-nos d’una actitud positiva que ens activa i ens moga en un context que sovint ens empeny cap a la desil·lusió i la frustració. En aqueste sentit, vaig trobar molt encertada la reflexió que feien els membres del Grupo Durga en una entrada del seu bloc que duia per títol “Una “estrella de rock’n roll” en la sala: ideas para una buena gestión de los empleados de alto potencial que trabajan en bibliotecas” sobre el desaprofitament del potencial de molts dels professionals que treballen a les biblioteques, i per extensió, en altres àmbits laborals.

Considere que sentir curiositat i il·lusió per saber més i fer del coneixement una eina útil esdevé clau per mantindre i augmentar la motivació, la implicació i l’esforç. No resulta senzill però, trobar el punt d’equilibri just, però sens dubte, amb una ment oberta construïda diàriament, serà més facil trobar camins de millora, experimentació i evolució. En definitiva, no podem restar immòbils, és necessari afrontar els complexos problemes defugint el model individualista, és a dir, compartint i col·laborant amb altres persones i organitzacions des de l’empatia, l’assertivitat i la resiliència.

keep

%d bloggers like this: